...y aquí empezó todo...

Aquesta frase em sona a peli... de les pelis que s'entenen com a pelis corrents, és a dir, que tenen una introducció, nus i desenllaç (lo estipulat per la narrativa, vaja...). Allò que introdueixen un personatge, a un lloc, amb un entorn, amb una línea argumentativa que està demanant a crits que passi alguna cosa fora de lloc perquè siusplau, es faci de la seva vida algo més interessant. I si, en el minut 10 de la peli es topa amb la/el del departament del costat i li tira els papers pel terra, o la dona/home li demana el divorci, o a ell/ella se li gira i decideix fer un viatge a las Vegas...

Però per mi, la millor manera que he vist al cine per començar una història és a lo Fight Club, on tot no és lineal, on t'expliquen el després abans que l'abans. No d'una manera tan bèstia com a Memento (allò ja és una cosa estelar fora de lu normal), però al principi de Fight Club (com també a d’altres pelis) s'explica així la història. Comença per quasi el final, quan falten menys de 5 minuts per l'explosió i després tot són records de tot. Tot va començar quan va conèixer la Marla, que la va conèixer a unes reunions de malalts de càncer i altres patologies, que hi va anar perquè tenia malson i li va demanar al metge que l’ajudés perquè estava sufrint, i ell li va contestar: —¿Quieres ver sufrimiento? Visita el pabellón de cáncer testicular. Eso es dolor. — Total, que encara que al principi de la peli no ho sembli, l'inici de tot és que el personatge pateix insomni... “y aquí empezó todo”.

Doncs per mi tot comença avui, més que res perquè no tinc curro a la feina (o feina al curro) i tinc la llibertat de poder perdre el temps, i si escric m’entretinc i se’m passen les hores més ràpid. Segons la forma d’explicar una història a lo Fight Club (que segur que dins el món cinematogràfic i de guió hi ha algun tipus de mot per parlar d’això, però per mi i per ara encara ho diré aixi), doncs de fet el meu punt inicial retrospectiu és aquest, el moment de voler-ho plasmar tot. Ja sé que no es pot comparar amb el moment en què el personatge ho plasma a la peli... de fet fa la retrospectiva de la història amb una pistola a la boca i està clar que jo no. Però de fet la història no comença a aquí, ni comença enlloc però si volgués estirar una mica més el fil aniria a parar al punt de quan se’m va acudir escriure un blog. I la resposta recau a partir de que estic llegint un llibre que està escrit com si fos un blog (Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) blog: http://mireiagalindo.blogspot.com/) i se m’ha ocorregut escriure el que em roti com si fos una altra persona. Sempre he escrit, però sempre m’ha costat explicar allò més ocult si sabia que algun conegut ho llegia, així que ara ja no hi ha moros a la costa... però de fet, si tirem enrere el calendari, caldria esmentar quan em vaig comprar el llibre que ha fet que tot comenci. Va ser el dia de Sant Jordi d’aquest mateix any. El Sant Jordi més trist de ma vida per vàries raons: no tenia parella quan normalment sempre n’havia tingut, la única rosa me la va regalar el jefe de l’empresa, no vaig veure qui realment volia veure i entre tanta merda, vaig acabar deixant-me consolar a una paret d’un carrer de l’eixample esquerre per un follamic que mai ha volgut dormir amb mi.

monxeta