Així que res. M’he de fer una altra prova d’orina per si de cas, però si he de seguir l’actitud de la metgessa (que per cert es diu Dra. Aznar però tot i així és molt bona dona) doncs no m’he de preocupar. Quan li he explicat això de la clamídia ni s’ha immutat, ni m’ha preguntat res de situacions sexuals de risc (és a dir, sense condó), i ni m’ha fotut bulla per res. Igual que la Ministra de Salut, li suda quin tipus de sexe practiqui sempre i quan no estigui intoxicada ni ho contagii a ningú, i per la cara que posava, crec que poques són les possibilitats de què ho estigui. Sóc una paranoica o sóc prudent? Crec que en els capítols de follamic nº2 sense condó ja vaig veure que de prudent no ho era.
Per tant, continuo amb la vaga sexual fins no tenir els nous resultats i veure la metgessa altre cop. Ara, no em rallaré per si tinc virus o bactèries entre les cames, ni diré més això de lacra social. De fet, Marla Singer es considera lacra social i no té cap problema, però clar, el seu estil de vida queda lluny del meu. Això d’haver d’anar a reunions de malalts per matar el temps, perquè el cafè és gratis i perquè la gent t’escolti sense que hagis d’esperar el torn per parlar doncs nosé... De totes maneres ella ha tocat fons i jo no, ella viu amb una idea de vida que si jo tingués la mateixa, no estaria treballant 8 hores en una oficina (entre moltes d’altres coses socialment acceptades) i no somiaria en que existeixen prínceps blaus. Ella no té por de la mort, i jo encara que a vegades cregui que tampoc, si que m’espanta una mica. El què sí que penso és que tan de bo algun dia em pillés alguna malaltia fatal (no una parida de venèria sinó algo més xungo) o tingués un accident només per veure si me’n surto, si realment sóc prou forta per enfrontar-me al meu propi mal. Posar-me a prova. “El beso de Tyler”. Tinc la sort de tenir salut i una vida socialment feliç i normal, i tot i així em queixo del materialisme encara que en faci ús cada dia, no m’agrada el sistema sociopolític en el què visc però tot i així l’accepto i m’integro... doncs una bona clatellada em serviria per entendre que allò important no és viure hipòcritament dins d’aquesta societat, sinó acceptar l’individualitat d’un mateix, i que l’únic camí de la vida és el de la mort. Encara estic molt lluny de ser Marla Singer... de fet potser si que hauria d’anar a reunions de malalts per creure que jo també tinc càncer i que m’estic morint, perquè seguint la filosofia Fight Club, perdre tota esperança és trobar la llibertat.
De totes maneres Marla ho fa amb Tyler amb condó. I jo i el follamic nº2 no.
monxeta
Per tant, continuo amb la vaga sexual fins no tenir els nous resultats i veure la metgessa altre cop. Ara, no em rallaré per si tinc virus o bactèries entre les cames, ni diré més això de lacra social. De fet, Marla Singer es considera lacra social i no té cap problema, però clar, el seu estil de vida queda lluny del meu. Això d’haver d’anar a reunions de malalts per matar el temps, perquè el cafè és gratis i perquè la gent t’escolti sense que hagis d’esperar el torn per parlar doncs nosé... De totes maneres ella ha tocat fons i jo no, ella viu amb una idea de vida que si jo tingués la mateixa, no estaria treballant 8 hores en una oficina (entre moltes d’altres coses socialment acceptades) i no somiaria en que existeixen prínceps blaus. Ella no té por de la mort, i jo encara que a vegades cregui que tampoc, si que m’espanta una mica. El què sí que penso és que tan de bo algun dia em pillés alguna malaltia fatal (no una parida de venèria sinó algo més xungo) o tingués un accident només per veure si me’n surto, si realment sóc prou forta per enfrontar-me al meu propi mal. Posar-me a prova. “El beso de Tyler”. Tinc la sort de tenir salut i una vida socialment feliç i normal, i tot i així em queixo del materialisme encara que en faci ús cada dia, no m’agrada el sistema sociopolític en el què visc però tot i així l’accepto i m’integro... doncs una bona clatellada em serviria per entendre que allò important no és viure hipòcritament dins d’aquesta societat, sinó acceptar l’individualitat d’un mateix, i que l’únic camí de la vida és el de la mort. Encara estic molt lluny de ser Marla Singer... de fet potser si que hauria d’anar a reunions de malalts per creure que jo també tinc càncer i que m’estic morint, perquè seguint la filosofia Fight Club, perdre tota esperança és trobar la llibertat.
De totes maneres Marla ho fa amb Tyler amb condó. I jo i el follamic nº2 no.
monxeta
No hay comentarios:
Publicar un comentario