Millor me'n vaig a dormir per no pensar tant...

Seguint el camí de sudar completament de la meva vaga sexual, el dissabte d'aquella mateixa setmana vaig caure de nou amb el follamic nº1. Si, aquell que no ha volgut quedar-se mai a dormir i ja fa temps que ni vull que ho faci. És més, em fot ràbia haver caigut de nou. Més que res perquè va de guais. Com que s'ha tirat a una colega meva i a mi, doncs va com amb aires de triunfador quan la realitat és que no es menja un lluç i va tant necessitat que mira, em busca perquè ja se m'ha follat abans (i encara ara que ha deixat de buscar a la colega perquè s'ha fet un nòvio...). Sempre és més fàcil estar amb algú amb qui ja has estat, així t'estalvies tot el tema del pendoneo de lligar que vulguis o no a vegades fa pal.

Total, fa dos dissabtes amb condó i quasi sense previs, vaig deixar que es corrés ben de pressa perquè el noiet necessitava descarregar. Se'm va com mig disculpar al ser tot tan curt, però de fet, a mi ja m'estava bé. M'intento fer una altra promesa: no tornar a caure-hi de nou perquè no hi disfruto massa i perquè em fa ràbia els aires de guais amb què va. Però clar, si he de confiar amb les meves promeses anem bé perquè només faig que trencarles.

Ah si, important: vaig anar de nou al metge a fer-me una altra prova d'orina. Res, estic estupenda i allò va ser una simple intoxicació d'orina.... vaya pilota em vaig muntar soleta amb la clamídia... tanta pantomima, lacra social i consellera de salut per res... i la vaga sexual directament al water perquè just torno a Barcelona després d'una setmana de vacances i a l'últim dia de la meva regla... patapam, em truca l'amic especial per aviam què feia aquella nit, i just després em truca el follamic nº2 per dir-me que ja s'ha fet totes les proves de la malaltia venèrea i que ja està net, per tant ja podem copular de nou (no va especificar si amb condó o sense). No em vaig preguntar amb quin dels dos anar, ho vaig tenir fàcil d'escollir ja que l'amic especial havia trucat 20 minuts abans i per tant tenia l'exclusiva. Això que acabo de dir és una tonteria, perquè encara que sexualment el follamic nº2 s'endú el primer premi, l'amic especial es diu així per alguna raó. I vam passar una nit molt bonica i un matí i migdia següent de migdiades i carícies i sent agost, a la feina no m'hi van trobar a faltar.

I no m'agradaria posar-me tendre encara que aquesta setmana ho estigui, i dic que no m'agradaria perquè no vull penjar-me del tot de l'amic especial, doncs els dos sabem que és un amor impossible per coses que ara no vénen al cas. I per això ahir quan em va dir per quedar de nou li vaig dir que no perquè em vaig buscar un plan alternatiu. I tampoc va ser el plan del follamic nº2 (que estarà esperant que el truqui perquè ja estem a dijous) més que res perquè m'havia quedat amb un gust dolç del record de l'amic especial i no volia cremar-lo amb un polvazo de la òstia però sense sentiments...

Quin cacau. Això em fa pensar que ahir parlant amb una colega li vaig dir: "mola perquè aquesta situació en la que estic no està fent mal a ningú", però de cop ella em va girar la truita... "si, estic d'acord, però diria que t'estàs fent mal a tu mateixa".

I si, m'estic enganyant perquè el què voldria realment és algú amb qui compartir molt més, tinc ganes de migdiades i pelis al sofà, amor bonic i sincer, perdius i dracs i les fantasies que volem totes les dones i en especial la generació que ha mamat Walt Disney. Perquè ens hem de creure que el príncep blau existeix? De fet les dones som gilipolles... a què si?

monxeta

Política sense condó

Si, continuo donant-li voltes a l’assumpte… és que no em puc fer la idea de no tornar a follar amb el follamic nº2 sense condó, no em vull fer la idea perquè perd tota la gràcia. Hem coincidit pel xat i veus, totes les obscenitats que ens dèiem doncs ja s’han acabat. Ara ja no hi ha tanta passió ni tantes ganes, perquè sabem que no serà el mateix, que ens varem malacostumar a fer-ho a pèl, i ara qualsevol cosa pel mig ens farà nosa. No m’oblido del tracte que em va proposar, aquell de follar amb tothom amb condó menys entre naltros dos. Ser intransferiblement íntim. Què romàntic. Jo ara hi firmaria perquè el seu sexe és dels millors que he tingut, per no dir el millor. A sobre de que és impressionantment altruista i no et deixa fins que no t’hagis corregut 5 o 6 cops seguits, ens compenetrem moltíssim al llit. Totes les postures ens van estupendament, sembla que els nostres sexes estiguin fets amb motlle i és dels pocs que em fa vibrar al màxim. Sap on m’ha de tocar i llepar en tot moment. I no perquè fa molt que ens coneixem ni res, però nosé, és estupendu.

Ara, ja m’ho va dir des d’un principi: només sexe, i res d’amor. “No t’enamoris de mi”, em deia. I jo hi creia i hi crec fermament en què aquest tòtil (així és com li agrada etiquetar-se ell mateix) no serà qui em faci enamorar de nou, però vaja, estic dèbil emocionalment i si que una mica encarinyada estic. De totes maneres no em permeto penjar-m’hi. Per això, com més marrano i més allunyat del sentimentalisme millor. Menys petons (i mira que m’agrada fer petons) i més “magreo”. Com a Pretty Woman, ella diu que li farà de tot menys petons a la boca, perquè diu que té por d’enamorarse. Pues eso. Que res de carinyu bonic. Ja va anar bé el dia que havíem quedat per copular, però a últim moment el vaig informar que tenia la regla i com era d’esperar no va venir. Quin desengany més gran, però així formalitzo el fet de que només em vulgui per sexe i prou. I mira si sóc burra, que m’agrada que d’entre totes les que es folla jo sigui la preferida. Sempre m’ho diu.

Doncs pel xat i parlant de condons hem arribat a la conclusió que la gent es casa només per no haver de fer servir condó. Ser exclusiu a una persona, i no perquè te l’estimis molt i vulguis passar la resta de la vida amb ell, sinó perquè és la teva “media naranja” sexual i per suposat prefereixes follar sense condó. Ni amor ni res. La solució son els anticonceptius femenins. Aquesta és la veritat, o almenys tal com l’hem plantejat. I segons la regla de que la monogàmia humana és un tema imposat per la societat i que res dura per sempre, com que sóc la seva "favorita", el follamic nº2 quasi em demana que em casi amb ell “al menos por una temporada”.

Si nem aixi comencem malament, perquè al cap d'un parell de dies de proclamar-me en vaga sexual ja vaig anar a dormir a casa l’amic especial. Que no considero follamic, perquè hi ha molta més cosa darrera el sexe. Potser el sexe quedaria més en segon pla i de fet ahir ens vam tocar i llepar i no vam follar més que res perquè cap dels dos tenia condó... sempre ho hem fet amb condó, però bueno, lo típic que posa la punteta i una mica més, i més i no te’n adones i porteu 10 minuts pensant: “ara ara anem a buscar el plàstic dels ous”. Bueno, veig que allò de la vaga sexual no ha durat ni 4 dies. Això què em serveixi que no puc confiar ni amb mi mateixa. Sóc una cafre.

Què cafre ni lacra social. Em fa falta carinyu osti. Les coses clares i la xocolata espessa. I els condons com més prims millor siusplau.

monxeta

Lacra social? no pas

Així que res. M’he de fer una altra prova d’orina per si de cas, però si he de seguir l’actitud de la metgessa (que per cert es diu Dra. Aznar però tot i així és molt bona dona) doncs no m’he de preocupar. Quan li he explicat això de la clamídia ni s’ha immutat, ni m’ha preguntat res de situacions sexuals de risc (és a dir, sense condó), i ni m’ha fotut bulla per res. Igual que la Ministra de Salut, li suda quin tipus de sexe practiqui sempre i quan no estigui intoxicada ni ho contagii a ningú, i per la cara que posava, crec que poques són les possibilitats de què ho estigui. Sóc una paranoica o sóc prudent? Crec que en els capítols de follamic nº2 sense condó ja vaig veure que de prudent no ho era.

Per tant, continuo amb la vaga sexual fins no tenir els nous resultats i veure la metgessa altre cop. Ara, no em rallaré per si tinc virus o bactèries entre les cames, ni diré més això de lacra social. De fet, Marla Singer es considera lacra social i no té cap problema, però clar, el seu estil de vida queda lluny del meu. Això d’haver d’anar a reunions de malalts per matar el temps, perquè el cafè és gratis i perquè la gent t’escolti sense que hagis d’esperar el torn per parlar doncs nosé... De totes maneres ella ha tocat fons i jo no, ella viu amb una idea de vida que si jo tingués la mateixa, no estaria treballant 8 hores en una oficina (entre moltes d’altres coses socialment acceptades) i no somiaria en que existeixen prínceps blaus. Ella no té por de la mort, i jo encara que a vegades cregui que tampoc, si que m’espanta una mica. El què sí que penso és que tan de bo algun dia em pillés alguna malaltia fatal (no una parida de venèria sinó algo més xungo) o tingués un accident només per veure si me’n surto, si realment sóc prou forta per enfrontar-me al meu propi mal. Posar-me a prova. “El beso de Tyler”. Tinc la sort de tenir salut i una vida socialment feliç i normal, i tot i així em queixo del materialisme encara que en faci ús cada dia, no m’agrada el sistema sociopolític en el què visc però tot i així l’accepto i m’integro... doncs una bona clatellada em serviria per entendre que allò important no és viure hipòcritament dins d’aquesta societat, sinó acceptar l’individualitat d’un mateix, i que l’únic camí de la vida és el de la mort. Encara estic molt lluny de ser Marla Singer... de fet potser si que hauria d’anar a reunions de malalts per creure que jo també tinc càncer i que m’estic morint, perquè seguint la filosofia Fight Club, perdre tota esperança és trobar la llibertat.

De totes maneres Marla ho fa amb Tyler amb condó. I jo i el follamic nº2 no.

monxeta

Vaga sexual

Al metge hi vaig demà i no avui tal i com pensava. Resulta que jo i els números no ens compenetrem massa, i el què havia entès com dia 12 d’agost doncs realment era dia 13. Així que he anat al CAP, m’he esperat mitja hora i al final he preguntat a recepció. M’han confirmat que no era avui, sinó demà. M’he indignat amb l’organització del sistema sanitari social i he marxat.

El follamic nº2 no m’ha dit res des de la nit que em va confessar això de la malaltia i que tot i així, vam follar (encara que amb condó). Més que res perquè aquest home només es posa en contacte amb mi per copular-me i clar, com que ara estem “malalts” doncs suposo que suda. De fet em va proposar un tracte: quan els 2 estiguem desintoxicats d’aquesta malaltia venèria podrem follar amb altres persones sempre i quan sigui amb condó, i només podrem copular sense condó entre nosaltres. Com si fos una mena de bonus només accessible per als 2. Intransferiblement íntim. Així ens podrem donar-nos plaer sense plàstics pel mig i assegurar de no pillar mes merda d’altres follamics. No li vaig dir si acceptava el tracte o no.

És més, em declaro en vaga sexual. Fins que no m’asseguri de que no tinc res greu ni que ho pugui traspassar a altres, res de sexe amb altres persones (APM: “... y mira que és buena persona”). La masturbació serà i és la meva gran aliada, així que tampoc se’m cau el cel a sobre. Podria ser egoista i escampar el virus arreu, però tampoc tinc ganes de viure amb mala consciència d’haver fet algo dolent. En el fons no sóc tan una lacra social com havia dit.

I crec que mai he practicat sexe per esport com Marla Singer, i mai he fet sexe del brut brut com la Mireia, i de fet, encara que no estigui tan acceptat per la societat, a la Ministra de salut li és igual com follem mentre cada cop hi hagi més sans i menys malalts. Doncs senyora, em sap greu dir-li que ja em pot apuntar a la llista dels fututs. Ara sóc un número més als articles de “...ja són 500.000 els que han estat infectats per malalties venèries...”. Gràcies, ara ja formo part d’alguna cosa.

monxeta

Inconsciència sexual? vol: 2

I mira que tenia coses a dir, però ara m’he quedat en blanc… demà vaig al metge aviam què em diu sobre la meva amiga clamídia, la malaltia de transmissió sexual nº1, en el meu cas (perquè com ja vaig dir, no accepto un sida com a resposta). Acabo de fer una ullada al google i bueno, encara que diguin que és la infecció sexual més comuna, el fet de que pugui desencadenar amb infertilitat m’ha deixat amb molt mal rollo. Es veu que és la “malaltia silenciosa” perquè es pot despertar temps després de que te l’hagin transmès. Mira, demà la metgessa ja m’ho explicarà millor... segur que em fot bronca.

Hauré d fer servir eufemismes, en comptes de dir, “és que vam follar sense condó”, hauré de dir: “vaig estar en una situació de risc”. I no li diré res de “ai, és que sen’s va trencar el preservatiu, ni és que se’m va quedar a dins enganxat” o qualsevol argument que sembli excusa, perquè els metges mai es creuen res. De fet ho puc entendre perquè jo el vaig mentir. Va ser pel segon cop que vaig haver de córrer a buscar la pastilla del dia després, i va ser perquè ho vam fer sense condó. Amb el meu ex. Es va córrer i no se’n va adonar. Misteris de la vida. No recordo quina excusa li vaig donar al metge, però segur que el vaig mentir. El primer cop va ser per un condó de mala qualitat i el tercer perquè se’m va quedar a dins (els 2 fets van ser reals; tinc testimonis) i una amiga meva me’l va extreure amb els dits. Res de lesvianisme porc com en el blog de la Mireia (perquè mira que en són de porcotes la Mireia i la Laura...). Amb la meva amiga no. Tot va ser amb molta professionalitat. De fet està estudiant medicina i diu que al remenar-me l’entrecuix se li va despertar la vena de ser ginecòloga. Doncs això, que els metges encara que els diguis que el condó estava trencat, no et creuran.

Demà en canvi serà diferent. Demà diré la veritat i ella no tindrà més remei que creure’m, perquè no pot existir excusa de cap tipus davant d’això... “doctora, sóc una inconscient sexual, tinc clamídia i per tant socialment sóc un perill. Com és possible que un perfil de jove com jo, més o menys modèlic, amb la seva carrera, el seu sou mileurista, resident a casa els pares i sense antecedents penals ni problemes psicològics tingui relacions sexuals amb una persona que no és parella estable, que encara que no es corri a dins, no hagi tingut en compte les malalties de transmissió sexual i s’ho hagi deixat fer sense condó?”. Llavors em titllaré de lacra de la societat, m’arrossegaré pel terra demanant perdó per ser deslleial al bé humanitari, em voldré extingir com a dona per haver posat en perill la perpetuïtat de l’espècie humana i em faré monja.

Suposo que això és el què esperen que faci. No sé si tot plegat s’arreglaria si la Generalitat fes més anuncis d’educació sexual.

monxeta

Inconsciència sexual?

Suposo que el gir insospitat que necessita cada argument ja va arribar ahir a la nit... jo que primer volia explicar una mica ma vida (introducció) i esperar a que el nus de tot plegat arribés una mica més tard, doncs ara ja no sé com d’important és el què m’ha passat. Potser de fet (i espero que sigui així) això només serà un capítol més, però està clar que l’assuntu és prou greu com per espantar-se una mica. El follamic nº2 (no el que em va masturbar al carrer la nit de Sant Jordi quan jo estava melancòlica per no tenir príncep blau, sinó el que és la meva parella sexual per excel·lència) ahir em va explicar que li han diagnosticat una enfermetat venèria d’aquestes i que encara s’està fent proves... no és sífilis ni gonorrea ni res molt gros, de fet es diu clamídia. Es veu que simplement pilles intoxicació d’orina i has d’anar al metge i et donen un antibiòtic molt fort i fins a 20 dies després no pots follar sense condó. I aquest és el problema, que ho hem fet sense condó i no algun cop, sinó tots. És d’aquells que controla quan es corre i sap preveure-ho. I a mi, que m’agrada tant quan ho fem, i amb la de pardals que tinc al cap m’ho deixo fer. És més, potser sóc jo que l’incito a que ni se’l posi.

Això se’n diu inconsciència. I mira que sóc responsable amb moltes coses, amb la majoria, però aquesta se’m escapa de les mans. No és una cosa massa corrent que em deixi follar sense condó (a no ser que sigui parella estable i porti l’anell anticonceptiu), però ell és l’excepció. Ell folla molt amb altra gent, però diu que sense condó només 2 cops aquest any, i jo sóc la principal font de fluxes vaginals per on ha contactat la seva tita. Així que m’hauré de fer proves d’aquestes per veure com estic.

I tot no seria tan preocupant si no hagués pillat una intoxicació d’orina unes setmanes després de la última vegada que vam estar junts a casa seva i vam trencar el llit (això ja farà 2 mesos). De fet creia que vaig pillar l’intoxicació perquè vaig pixar per allà radere de lavabos de plàstic i entre cotxes en un concert d’aquests a l’aire lliure on la higiene no està massa considerada. I encara s’enreda més la cosa perquè vale que aquell dia no vaig follar, però si ens vam magrejar molt amb un colega, i ves a saber si també ha pillat algo, o jo he pillat algo o ves a saber... total, que em vaig mig curar la intoxicació amb uns dies d’antibiòtic (sense anar a que em mirés els resultats de la prova d’orina) i res, que ara hi hauré d’anar de nou i que m’ho mirin bé.

Vulguis o no em preocupa una mica o molt, pensa que potser la cosa no només podria ser això, i és que ni puc escriure la paraula del mal rollo que se’m crea... però imagina’t que alguna cosa es pogués desencadenar amb sida. Mare meva. Ja m’estaria bé, per capulla, per marrana i per inconscient... ai quina por. Prefereixo no pensar-hi massa... normalment jo afronto els problemes així, pensant en una altra cosa. Que madur no?

De totes maneres ahir vam fer un revolcón amb el follamic nº2 amb condó, que es veu que aixis no es contagia (bueno clar, si fos sida, amb masturbacions i fel·lacions si que es contagia... però intento treure’m aquesta possibilitat del cap...) i de fet no va ser dels millors, i és que ni em vaig córrer del tot a gust.

Suposo que devia tenir al cap tota aquesta merda. Com la que té el de Fight Club en aquest moment, amb la pistola a la boca, que no pot deixar de pensar encara que potser li agradaria fer-ho... aquest és el moment de la retrospectiva.

monxeta

...y aquí empezó todo...

Aquesta frase em sona a peli... de les pelis que s'entenen com a pelis corrents, és a dir, que tenen una introducció, nus i desenllaç (lo estipulat per la narrativa, vaja...). Allò que introdueixen un personatge, a un lloc, amb un entorn, amb una línea argumentativa que està demanant a crits que passi alguna cosa fora de lloc perquè siusplau, es faci de la seva vida algo més interessant. I si, en el minut 10 de la peli es topa amb la/el del departament del costat i li tira els papers pel terra, o la dona/home li demana el divorci, o a ell/ella se li gira i decideix fer un viatge a las Vegas...

Però per mi, la millor manera que he vist al cine per començar una història és a lo Fight Club, on tot no és lineal, on t'expliquen el després abans que l'abans. No d'una manera tan bèstia com a Memento (allò ja és una cosa estelar fora de lu normal), però al principi de Fight Club (com també a d’altres pelis) s'explica així la història. Comença per quasi el final, quan falten menys de 5 minuts per l'explosió i després tot són records de tot. Tot va començar quan va conèixer la Marla, que la va conèixer a unes reunions de malalts de càncer i altres patologies, que hi va anar perquè tenia malson i li va demanar al metge que l’ajudés perquè estava sufrint, i ell li va contestar: —¿Quieres ver sufrimiento? Visita el pabellón de cáncer testicular. Eso es dolor. — Total, que encara que al principi de la peli no ho sembli, l'inici de tot és que el personatge pateix insomni... “y aquí empezó todo”.

Doncs per mi tot comença avui, més que res perquè no tinc curro a la feina (o feina al curro) i tinc la llibertat de poder perdre el temps, i si escric m’entretinc i se’m passen les hores més ràpid. Segons la forma d’explicar una història a lo Fight Club (que segur que dins el món cinematogràfic i de guió hi ha algun tipus de mot per parlar d’això, però per mi i per ara encara ho diré aixi), doncs de fet el meu punt inicial retrospectiu és aquest, el moment de voler-ho plasmar tot. Ja sé que no es pot comparar amb el moment en què el personatge ho plasma a la peli... de fet fa la retrospectiva de la història amb una pistola a la boca i està clar que jo no. Però de fet la història no comença a aquí, ni comença enlloc però si volgués estirar una mica més el fil aniria a parar al punt de quan se’m va acudir escriure un blog. I la resposta recau a partir de que estic llegint un llibre que està escrit com si fos un blog (Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) blog: http://mireiagalindo.blogspot.com/) i se m’ha ocorregut escriure el que em roti com si fos una altra persona. Sempre he escrit, però sempre m’ha costat explicar allò més ocult si sabia que algun conegut ho llegia, així que ara ja no hi ha moros a la costa... però de fet, si tirem enrere el calendari, caldria esmentar quan em vaig comprar el llibre que ha fet que tot comenci. Va ser el dia de Sant Jordi d’aquest mateix any. El Sant Jordi més trist de ma vida per vàries raons: no tenia parella quan normalment sempre n’havia tingut, la única rosa me la va regalar el jefe de l’empresa, no vaig veure qui realment volia veure i entre tanta merda, vaig acabar deixant-me consolar a una paret d’un carrer de l’eixample esquerre per un follamic que mai ha volgut dormir amb mi.

monxeta